el color de la llet, Nell Leishon

EL COLOR DE LA LLET

Autora d'una obra amb cert pes en la literatura del moment ens ofereix en aquest petit llibre una història en  certa manera recurrent en la vida i  en la literatura. Caterina Albet, Zola o Sebastià Juan Arbós en venen a la memòria, entre d'altres.

Es una historia real, en una època hostil i dura, on en boca de la protagonista, va apareixent un munt de preguntes i respostes que envolten una narració terrible amb matisos de color en determinats moments, i sabem que Mary pot fruir d'un raig de sol, d'una herba d'estiu o d'unes mores de tardor. Que sap pastar pa, preparar te, i que el formatge no forma part  del seu desdejuni. Que li agraden els prats,  l'escalfor que desprèn el cap de la vaca, i encara que sembla que no s'avingui amb les germanes, les troba a faltar. Que passa molt fred, te clivelles amb sang a les mans, un cansament infinit, i amb un parrac com a vestit ja te prou,  això en un món "passat" especialmente terrible per la dona-dones, on l'home- homes, es el poder, i frueix del cos i del treball físic de la  dona. Mary amb les seves àgils preguntes va desfent la troca amb el seu raonament.  

Al voltant de la intel·ligent i viva Mary apareixen les  dones de la seva família, la dona del clergue amb els seus somnis trencats per la malaltia i l’avorriment i Edna, la minyona a qui Mary haurà d' ajudar. Personatge interessant, silenciós, potent en la revisió silenciosa de les mortalles fetes per ella per a la seva família. La mare de la nostra protagonista envellida, sense esma, callada, ofegant sentiments...

Mary es pregunta sobre el treball, sobre els homes i els beneficis que tenen de ella, sobre la memòria, sobre Deu i la seva voluntat enfront  de la de Mary. .

Mary aprendrà a llegir i a escriure i amb la seva ma tacada de  tinta ens anirà explicant la seva historia. I la decisió de Mary-Nelly  ens porta a un final explosiu però alhora conseqüent, acompanyat per alguna llàgrima furtiva.

Bona lectura per  a bons comentaris..

CEL DE PLOM, Carme Marti,

Neus Català, (1915-2019), va néixer al poble de Guiamets, al Priorat. Una  dona que va fer, primer, front al gegant destructor del feixisme, i després al nazisme, ou que creixia en Alemanya feia temps. Els tancs van començar un dia el seu camí, i del seu camí treien a tothom que no entrés en el seu pla. La Neus Català, una noia dolça, (es veu en la gravació amb la Montserrat Roig) encara relativament jove, lentament va parlant.

I permeteu una frase de Jorge Semprún, (està al començament del llibre, posada per la Carme Martí), que defineix  a la Neus, i segur incrustada en el seu ADN.

 "Estic detinguda perquè soc una dona lliure,  perquè m'he vist en la necessitat d'exercir la meva llibertat i he assumit aquesta realitat" i jo afeixo  "i les seves conseqüències"

La noia que volia ser infermera, que va fer pràctiques en el Hospital Clínic, hospital davanter que encara feia olor de nou, va trobar-se de cop  amb el dolor i per sobre de tot amb el terror.

La Neus Català havia de sobreviure en el Camp de la Mort, sabia que el fet de sobreviure no estava a les seves mans, però tenia molt clar, que si se'n sortia la seva vida seria fer Historia d' allò que no es podia oblidar. 

S'estranya que ningú li pregunti la raó de la fotografia vestida de presonera,  neta i planxada la roba i posat hermètic, segura, tremolosa. Les seves faccions parlen: Estic aquí, la lluita no ha acabat.

El llibre és  perfecte. La Carme Martí anant davant i enrere  ens explica una vida noble, valenta i rica que va tenir el do de saber donar-se i comunicar la seva experiència per sobre de tot, especialment la gent jove, adolescents.

Però hi ha d'altres dones que estan sota el paraigua "d'un cel de plom". Fan els  sabotatges, ofereixen un boci de pa o fan una abraçada a qui està a punt de rendir-se. No vull deixar de recordar el llibre "La escriptura i la vida" de Jorge Semprun, la trilogia de "Si esto es un hombre" de Primo Levi i com no, el llibre de Joaquin Amat-Piniella, "K.L. Reich". I brillant, actual  "El esperit dels temps" de Martí Dominguez,  on amb un llenguatge diferent i modern s'  analitza el nazisme a traves de la Universitat i els tortuosos camins per passar indemne pels camins de la ignomínia.  

carme rivera

UKKWAN ISLAND, març 2019

UKKWAN ISLAND, març 2019

David Vann neix a Alaska l'any 1966. “Sukkwan Island” va ser la seva primera obra, i com la resta del seus treballs, fins ara, gira sobre l’espinós tema de les relacions familiars. Jim, el pare, amargat de la seva vida, convenç el seu fill adolescent, en Roy, per anar a a viure en una illa abandonada; una aventura increïble. Cap problema. Ho portaran tot preparat. Jim és el cap de la logística i tindran el suport esporàdic d’un hidroavió que portarà el necessari. Ah, i disposaran, si el temps ho permet, d'una ràdio! El noi no vol anar-hi: el cine, els cotxes, l’escola, la mare, la germana, les noies... ja és feliç. Però Jim el convenç. Ells sols; enmig de la natura, arbres, el vent, i com a titans, caçaran, cuinaran, pescaran... Una aventura! El fill, de 13 anys, més pel pare que per ell, accepta. Però la logística falla a causa de la incompetència del Jim: un pare que a les nits plora les seves frustracions, i Roy, malgrat tapar-se les orelles amb el coixí, nit  rere  nit, sent com els plors omplen el seu cos d'adolescent verge i pur. Els dies aviat seran més foscos, el vent, que entrarà  pels forats de la trista cabana, els avets i el mar faran la seva feina, les seves juguesques i les seves trampes, sense adonar-se de la debilitat dels seus hostes. El llibre escrit en tercera persona ens fa espectadors del drama. No és una història complaent, però sí un llibre memorable.

Diuen que el primer llibre sempre té un punt   autobiogràfic.  El pare del

nostre autor va fer-li exactament la mateixa invitació, i David Vann la va rebutjar.....

Firmat: Carme R.

El PRIMER HOME, setembre 2019

dimarts, 3 de setembre de 2019

El PRIMER HOME, setembre 2019

Albert Camus, El primer home

Aquest article de Manuel Vicent, crec que ens dona una visió global de Albert Camus parla específicament del llibre El primer home que hem llegit. Molt recomanable i interessant.
article de Manel Vicent  (cliclar)

Lo imaginaba adolescente en los topes del tranvía bajando hacia las playas de Argel, dispuesto a pegarse un baño junto con otros muchachos árabes, todos hermanados por la misma luz, por la misma pobreza. Pegarse un baño, en el argot del francés de Argelia, es una expresión que incluye lo que ese acto tiene de combate al abrazarse al agua, dejando que sea el mar el que te azote. Aprendió la libertad de la miseria. Todos eran pobres en aquella arena deslumbrada de Argel, entre barcas con pantoques color naranja, el adolescente Albert Camus y sus amigos árabes en cuyos cuerpos desnudos resbalaba el mismo sol mojado. La dicha aún tenía sentido: empezaba y terminaba en la piel.

También lo imaginaba sentado en la terraza de un café del bulevar de Argel en su época de estudiante de filosofía, siguiendo con los ojos a las muchachas vestidas con telas ligeras, de colores vivos, que pasaban por la acera, mientras saboreaba el primer anís, de cierto sabor canalla. Su padre, un jornalero agrícola de Mondovi, murió por Francia en la batalla del Marne, en la I Guerra Mundial. Albert Camus, que sólo contaba con un año de edad, fue recogido por uno de sus tíos, tonelero de profesión, guardián del propio silencio, como la madre, de origen menorquín, analfabeta, también de mucho sufrimiento y de pocas palabras. Todo lo que sabía de la felicidad lo había aprendido de los pobres bajo el sol en la playa, todo el conocimiento de la vida, más allá de los estudios del bachillerato con becas ganadas a pulso, lo había adquirido jugando al fútbol profesional. Pero en medio de esta lucha para hacerse adulto, se le presentó la enfermedad, un foco negro en el pulmón, como ese fondo oscuro que tiene siempre la luz blanca. El absurdo no era más que eso: una deslealtad del cuerpo frente al espíritu, una quiebra del espíritu contra la armonía de la naturaleza.

Aprendió la libertad de la miseria. Todos eran pobres en aquella arena deslumbrada de Argel

A mis 18 años, un librero de Valencia me ofreció envuelto en un papel de estraza, por debajo del mostrador, clandestinamente, el libro de Camus de tapas rojas titulado Verano, impreso en Argentina, que leí en la hamaca bajo el sonido de las chicharras y el olor a pinaza abrasada por la canícula. En sus páginas descubrí que el Mediterráneo no era un mar, sino una pulsión espiritual, casi física, la misma que yo sentía sin darle nombre: el placer contra el destino aciago, la moral sin culpa y la inocencia sin ningún dios. Poco después vi una fotografía del escritor con una gabardina de trinchera, el cigarrillo entre los dedos, la mirada irónica y media sonrisa colgada de la comisura; era una imagen de los tiempos en que Camus reinaba en el café de Flore de París, amado por las mujeres, orlado todavía por su lucha en la Resistencia contra los nazis, donde había sido redactor jefe del periódico clandestino Combat y ahora, amigo de Sartre, sintetizaba todo el glamour intelectual de la rive gauche, donde el existencialismo era una moda que cantaba Juliette Greco con voz quemada por el Calvados. Lo primero que hice fue comprarme una camisa negra, una gabardina blanca, dejar los cigarrillos Lucky Strike y pasarme a los Gitanes sin filtro. En cuanto hube leído El extranjero y El mito de Sísifo me fui a la playa de la Malvarrosa en un tranvía, como los de Argel, y en el balneario de Las Arenas traté de poner en práctica el absurdo solar. Subía al último trampolín de la piscina como quien acarrea el propio cuerpo a la cima y desde allí me arrojaba al agua sin saber que ese acto era un castigo que te obligaba a ascender por dentro de ti mismo una y otra vez. Desde aquella altura, entre el resplandor de la arena que hería los ojos, comprendí que se podía acuchillar a otro cuerpo sólo impulsado por el fulgor del cuchillo, un fin sin finalidad, como si el absurdo fuera una forma de belleza filosófica.

Yo sabía con quién debía alinearme cuando Sartre y Camus escenificaron una abrupta ruptura, no sólo ideológica, sino también de su amistad, ante el mundo del pensamiento y de las letras por una concepción distinta del compromiso. Camus había tenido el valor de denunciar los campos de concentración de la Unión Soviética, y en medio de una feroz disputa los admiradores de Sartre rodearon a Camus de un cordón sanitario, que ni siquiera logró salvar con el premio Nobel. Sólo su muerte, acaecida en un accidente de automóvil el 4 de enero de 1960, lo devolvió a las páginas de los periódicos, pero enseguida su obra cayó de nuevo en el olvido. Después fueron los nuevos filósofos y otros bandos de torcaces neoliberales, que se pasaron del marxismo a la extrema derecha, los que trataron de interpretar aquel acto del hombre rebelde como una baza de su propia ideología. Pero Camus no era un ideólogo ni un moralista, sino un escritor profundamente moral que supo discernir a su debido tiempo que el compromiso debe ser con los que sufren la historia, no con los que la hacen, uno a uno, de forma personal, dondequiera que se encuentren.

1280 ANIMES

dilluns, 16 de desembre de 2019

1280 ANIMES

Jim Thompson,  neix a Oklahoma i no va publicar fins passats els 36 anys. Va  col·laborar en diverses revistes fins que els seus llibres van aparèixer a les llibreries. Va coquetejar amb els comunisme a l'època de McCarthy, però va ser absolt, amb alguna objecció, i no va ser esborrat del mapa com va  passar amb significats autors del mon de les arts. El seu geni i tarannà  va quedar de manifest en el moment que el director cinematogràfic estatunidenc  Kubrick li va demanar de fer el guió de la pel·lícula pacifista "Senders de glòria", una des les més premiades  i el mes dur al·legat que s'hagi fet sobre la guerra i la pena de mort.

    

Hem sentit a parlar força d'autors com Raymond Chandler El somni etern,  

 o Dashiell Hammett El falcó maltès que van començar un estil narratiu amb llibres que per moltes pistoles, cops o morts, ens deixaven entreveure alguna cosa sobre el país, amb trames de cobdícia, enganys i traïcions, que volien representar una societat corrupta. És aquí on podem situar 1280 ànimes i animo, o no, que acceptem  no només la història sinó la manera de narrar-la, fent servir un llenguatge groller en funció del registre lingüístic dels parlants.

Desplacem-nos ara un moment a la magnifica novel·la El Gatopardo de G.Tomasi de Lampedusa on ens diu "Cal que tot canviï perquè no canviï res". Talment com  escriu Thompsom, en la darrera línia del llibre, per boca del seu protagonista, en aparença abúlic, addicte al sexe, manipulador, però en definitiva un psicòpata:

/...soluciona TOT ALLÒ QUE PASSA AL MON, i tot quedarà igual./

Carme r.

JOAN MARGARIT

JOAN MARGARIT

         

PER TENIR CASA, CAL  GUANYAR LA GUERRA

Sr. Margarit, com és que després de tants anys ha escrit aquest llibre?

 “Perquè jo soc qui soc, i la meva poesia és la que és”, i afegeix: “els fonaments no són la casa, però diuen molt de com serà la casa”.  (Joan Margarit en una entrevista a Vilaweb).

 Per tenir casa, cal guanyar la guerra (Proa/Austral) Joan Margarit comença pel principi, pel seu naixement vuitanta anys enrere, amb la Guerra Civil encara espetegant. El pare amagat a casa l’àvia, (1936-1938). 

En un moment donat surt de l'amagatall i, encara que no se'n faci ressò al llibre, intuïm que  és  addicte al règim franquista, cosa que li donarà opció a demanar plaça com a arquitecte de l'estat un cop acabada la guerra, i ocuparà una plaça a "Territorios devastados"; la mare  restarà com a mestra a Rubí. Joan passava temporades amb la mare i d'altres amb el pare. I més freqüentment amb l’àvia, la presència més constant en aquella infantesa solitària però malgrat tot, feliç “perquè no es pot trobar a faltar allò que no s’ha tingut mai”.

No és una autobiografia. És un llibre de records. Un llibre que es llegeix amb gust, però on el lector no hi trobarà dades ni dates, només sensacions, sentiments i poesia. Malgrat la prosa, molta poesia, d’aquella que troba la paraula precisa i li posa música. Aquí en teniu un botó de mostra: «Jo, com solia fer quan ningú no estava per mi, vaig sortir al jardí. Bé, vull dir al que quedava d’un jardí, després de molts anys d’abandó. Va ser una certa aproximació al sentiment que el lloc més solitari i fred pot ser un refugi. Que la soledat pot ser-ho. Doncs, si no del primer record, pot sorgir la profecia del que serà tan important en la meva vida, en la meva poesia?» Benaurada solitud que li ha donat la poesia i benaurats vuitanta anys, Joan Margarit.

Els records surten en el llibre com bombolles d'aire, sense  ordre. Però podem posar data, angoixa, vergonya. Per nosaltres, pels nostres records i pel país. Hi ha moments d’expansió, en la “Catalunya pobre”, malgrat la incomoditat del pare o la duresa de la mare. Moments concrets com aquell quant acompanya el pare al mercat de Sant Antoni algun diumenge al mati, caminant entre mils de llibres, cromos etc. 

 Mes tard unes vacances, uns dies màgics a Port de la Selva,  la Costa Brava llunyana, salvatge, la mar, segons l'hora, de colors diferents, els vents, la fredor de l’aigua... somnis.... Sensacions que no tornarà a sentir fins anar a Tenerife, a la Palma, a la Laguna. I un nou sentiment, llibertat, amics i sempre el grau de soledat que tan bé coneix.

El pare vol tornar a Barcelona i la mare...

Els fets del Vallès, on ell acompanya el pare, les inundacions de la llera del riu, les cases destrossades per manca de fonaments, i la responsabilitat per la feina el decideix a especialitzar-se en càlcul d’estructures. Tema que no s’estudia a la Universitat.

Joan Margarit diu sovint que ha treballat amb el mateix rigor els edificis i la poesia. Acaba el llibre amb una frase contundent; “jo crec que he guanyat la pau” I un altre, “la meva infantesa i adolescència m'ha fet fort”.  Carme R.

I ara tres poemes de Joan Margarit

ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACA

.

Vas arribant a l’illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.

Joan Margarit

RECORDAR EL BESÒS (1980)

Al Carles Buxadé

    Les finestres de nit, amb la llum groga,

són ulls voltats pel rímel de 1'asfalt.

Recordo el pis: una bombeta morta,

gossos i infants damunt d'un matalàs.

En la cuina, corrupta, sense porta,

amb verdet als plats bruts amuntegats,

un noi escolta un vell pick-up que toca

discs de drapaire, però tots de Bach.

Els cables negres d'alta tensió

la lluna sobre el riu els fa brillar.

Sota el pas elevat de 1'autopista,

la desolada terra de ningú,

corral de cotxes de segona mà.

Per a aquest món, cap més futur que Bach.

                                                                                        LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,

dèiem, somniadors, d’estudiants.

És la raó dels vells, matisem ara,

la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.

Va començar en les places

de toros amb cadires a la sorra

en les primeres eleccions.

És el perill, de matinada, al metro,

són els diaris al final del dia.

La llibertat és fer l’amor als parcs.

La llibertat és quan comença l’alba

en un dia de vaga general.

És morir lliure. Són les guerres mèdiques.

Les paraules República i Civil.

Un rei sortint en tren cap a l’exili.

La llibertat és una llibreria.

Anar indocumentat.

Les cançons prohibides.

Una forma d’amor, la llibertat.